10 d'Abril de 2018

Usos i pràctiques de la tradició: les muixerangues d’Algemesí

BELLÓN CLIMENT, Toni. Usos i pràctiques de la tradició: les muixerangues d’Algemesí. Alzira: Neopàtria, 2018. ISBN 978-84-16833-95-5

Aquest llibre el podeu traure o consultar a la Biblioteca del Museu Valencià d’Etnologia. Té la signatura BETNO 9127

Ací tenim una nova obra de Toni Bellón, Usos i pràctiques de la tradició: les muixerangues d’Algemesí, editat per Neopàtria. Bellón, amb una seua obra anterior, Els bastonets d’Algemesí, va aconseguir el XVIII Premi Joan Francesc Capó, l’any 2016. En aquesta ocasió, Bellón ens endinsa en una vella tradició valenciana como són les muixerangues d’Algemesí. Segons ens ensenya, les muixerangues no són tan sols una herència, sinó una (re)construcció. Així, aquesta dansa és un corrent, tant en el vessant ritual com en el d’associació, que evoluciona i que s’adapta a la realitat que ens envolta. Interessant, veritat? Un pas més en el coneixement de les nostres tradicions! A què esperu per vindre-hi i llegirlo?

Foto11Toni Bellón és graduat en Geografia i Ordenació del Territori per la Universitat d’Alacant (2015) i màster en Antropologia Social per la Universitat Miguel Hernández d’Elx (2017). El 2016 va obtenir el Premi Bernat Capó de difusió de la cultura popular per l’obra Els bastonets d’Algemesí, i en 2017 va rebre el Premi TFM de l’àrea d’Antropologia Social de la Universitat Miguel Hernández pel seu Treball Fi de Màster «El Museo de Pusol: Descripción etnográfica y análisis DAFO». Mentrestant, en el camp de la narrativa, en 2017 ha estat guanyador del Premi de narrativa en valencià Vila de Tous per Mar de fang.

 

 

“En aquest treball s’analitza a les muixerangues d’Algemesí des de la perspectiva teòrica de la tradició. Tant la Muixeranga com la Nova Muixeranga presenten una doble naturalesa, atés que són danses rituals i associacions festeres. Com a danses rituals actuen de manera cíclica en unes dates i llocs concrets: en les processons de les Festes de la Mare de Déu de la Salut, que tenen lloc pels carrers de volta els dies 7 i 8 de setembre. Com associacions festeres duen a terme la pràctica de la sociabilitat al llarg de l’any, cosa que implica un constant exercici de (re)construcció de tradició.

1- La Reverncia p. 77

La Reverència, p. 77.

De ser un grup d’accés tancat, format per una trentena d’homes que pertanyien a les capes més humils de la societat local, i la pertinença al grup s’heretava de pares a fills, actualment les dues muixerangues són associacions obertes, de lliure adscripció, en què qualsevol persona pot inscriure’s, independentment del seu gènere, lloc de naixement, llengua, estatus socioeconòmic, etc.

Tradicionalment s’ha format part de la muixeranga per tradició familiar. Ara bé, en el context actual la tradició no sempre es transmet de dalt a baix, és a dir “de pares a fills”, sinó que actualment és freqüent que el pare i/o la mare s’inscriguen en una colla perquè s’apunte el fill o la filla. Les dues colles recluten a xiquets/es, cosa que també suposarà el reclutament dels seus familiars. Aquest mode de passar la tradició, de baix a dalt, és bastant diferent a la tradicional definició de tradició, que consistia en una herència, passada per les persones més majors a les més joves.

2- Marieta p. 83

Marieta, p. 83.

A més a més, cal fer esment que l’enorme increment de components en les darreres dècades en les dues muixerangues, no solament és degut a un mecanisme de transmissió de la tradició, ja que cada vegada hi ha més gent que s’inscriu en una muixeranga sense tenir cap antecedent familiar, sinó que ho fa arrastrada per les seues amistats. Ara bé, qui arribe a la muixeranga a través de xarxes d’amistat, si continua en la colla, amb el temps acabarà creant la seua pròpia “tradició familiar”.

Hi ha famílies en què tots els seus membres formen part d’una muixeranga. Així, en les dues colles podem trobar a tres generacions d’una mateixa família: avi/a, fill/a i néts/es. Per tant es produeix una integració intergeneracional. Si fins al 1973 la muixeranga es caracteritzava per la seua integració horitzontal, atés que llurs components pertanyien a les capes més humils de la societat, actualment hem de parlar d’integració vertical, perquè les dues colles integren a persones de diferents àmbits econòmics, socials, culturals i ideològics. A més a més, les dos associacions són obertes respecte a l’exterior de la comunitat, i podem trobar persones d’altres poblacions, sobretot en la Nova Muixeranga.

3- Alcoiana sense xiquet p 84

Alcoiana sense xiquet, p. 84.

Com associacions festeres que són, duen a terme la pràctica de la sociabilitat al llarg de l’any, cosa que implica un constant exercici de construcció de tradició. Ara bé, la sociabilitat generalitzada al llarg de l’any serà duta a terme per les persones que formen el nucli actiu de la colla  i no per la totalitat de les persones associades. Per tant, la desigual proporció d’interacció social dins la colla genera diferents graus de pertinença, donat que no existeix el mateix compromís de tots els membres –hi ha muixeranguers/eres que “van a tot”, i d’altres que solament acudeixen els dies 7 i 8 de setembre, amb un ampli ventall de situacions intermèdies–, i el grau d’implicació és una elecció lliure de l’individu. Així, com sosté Bauman (2001), la possibilitat d’elecció és la condició de possibilitat de la tradició en la societat actual.

4- Pinets femenins de la Nova Muixeranga p. 106

Pinets femenins de la Nova Muixeranga, p. 106.

El local social permet densificar la sociabilitat i dur a terme major nombre d’activitats, i esdevé un estructurador del camp de les relacions socials de la vida quotidiana, com podem apreciar en el cas de la Nova Muixeranga. Ara bé, l’exemple de la Muixeranga demostra que no és imprescindible disposar d’un local social per a la reproducció de la tradició, no debades aquesta associació, malgrat no disposar de cap immoble, en el darrer any ha experimentat un considerable increment de membres.

A l’interior de la colla es cerca la construcció d’una communitas, de fet, la pinya esdevé la metàfora d’aquest ideal. Ara bé, malgrat aquesta recerca de communitas, cap de les dues muixerangues és homogènia a nivell intern, més aviat són bastant heterogènies, i dins de cadascuna poden coexistir subgrups amb interessos distints, que proposen diferents formes de gestionar la vida associativa, i plantegen la participació o no participació en determinats actes.

5- Alta de 5 a lassaig de Maristes

A l’assaig de Maristes.

Per altra banda, les dues muixerangues es mostren actives en la pràctica de la responsabilitat cívica, i ambdues associacions participen i col·laboren en accions solidàries, en algunes ocasions de manera conjunta. Aquestes pràctiques de caire solidari són una de les diverses formes en què s’ha refuncionalitzat la tradició.

Des de l’any 2000 es duu a terme la Trobada de Muixerangues, en la qual actuen a la plaça Major d’Algemesí les dues muixerangues i dues colles convidades, normalment castelleres. La visita forma part d’un intercanvi cultural, que hem analitzat segons la lògica de la reciprocitat de Mauss: per a la colla convidada tot és a cost zero  (el transport, el dinar, l’allotjament…). Ara bé, més avant es produirà la tornada de l’intercanvi, i l’associació amfitriona serà convidada en les mateixes condicions. D’eixa manera, les trobades i els intercanvis culturals, a més de reforçar els vincles socials entre les associacions festeres i els individus que les componen, esdevenen un mecanisme de(re)construcció de tradició.

6- Des de la cadira

Des de la cadira.

Per altra banda, a través de la tradició es construeixen i reafirmen identitats. Ara bé, en compte de reproduir una identitat essencialitzada, les dues muixerangues, a partir de la participació en els seguicis processionals de les festes de la Mare de Déu de la Salut, i en menor mesura en la Trobada de Muixerangues i en altres rituals, generen diversos nivells de significació identitària: grupal, comunal (local), supracomunal (supralocal), mediàtica, etc. Així, es passa del nivell del signe –una dansa ritual–, al nivell del símbol de identificació d’una col·lectivitat: una associació, un poble, un grup ètnic, per la qual cosa la muixeranga adquireix un caire d’emblema o referent. Així, a través de la tradició no solament es produeix la construcció i la reafirmació de identitats col·lectives, sinó la seua sacralització.

7- 1501 - p. 138

Placa commemorativa de la Muixeranga en la Capella de la Troballa, p. 138.

El nivell d’identificació grupal es construeix i reprodueix a través de l’actuació pública del grup, tant en els seguicis processionals com en altres actuacions, com també en rituals d’identitat grupal. Però les diferències entre ambdues colles s’expressen principalment a partir de símbols, entre els quals destaquen la indumentària i els colors simbòlics de cada muixeranga, blau i roig en la Muixeranga, i verd i roig en la Nova Muixeranga.

Quan les dues colles actuen en els seguicis processionals de les festes de la Mare de Déu de la Salut o en la Trobada de Muixerangues, es manifesta un nosaltres que rivalitza i s’oposa al de l’altra muixeranga. Ara bé, la participació en aquests rituals fa que pràctiques antagòniques esdevinguen complementàries, per la qual cosa no solament expressen la seua identitat grupal, sinó també la identitat comunal, atés que estan representant a la comunitat, a Algemesí.

8- 1583 p.153

Figura de la Muixeranga en el monument gran de la Falla de la Plaça de l’Ajuntament de València de 2017, p. 153.

Com sosté Hall (2003), en el context actual les identitats estan cada vegada més fragmentades. Un bon exemple d’aquesta fragmentació identitària el tindríem amb la muixeranga d’Algemesí, que és l’emblema d’Algemesí, alhora que ha esdevingut un símbol valencià. Tal com apuntava Moreno (1985), quan un símbol esdevé representatiu per a una comunitat  –en aquest cas local–, a la vegada que passa a ser símbol d’una supracomunitat poden sorgir tensions. Així, la melodia la Muixeranga d’Algemesí condensa aquestes tensions, que es generen pels contextos en què es fa sonar o per l’ús que s’està fent d’aquesta peça musical.

9- 1649 - p.155

Exèrcit imperial de la Muixeranga en el monument infantil de la Falla Tio Pep, p. 155.

En definitiva, en aquest treball podem veure com la tradició és un procés i no solament és una herència del passat, sinó que és performativa i  es (re)construeix a partir dels usos i de les pràctiques que, des del present, es fan d’ella.”

 

Toni Bellón

Tags: , , , , , , , , , ,
Comentaris

Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Posts relacionats
Creative Commons License
Biblioteca-Centre Documentació · Museu Valencià d'Etnologia
Corona, 36. 46003 València, ESP T +34 96 388 36 23 / +34 96 388 36 28
biblioteca.etnologia@dival.es