8 de Gener de 2020

La Criolla: la puerta dorada del Barrio Chino

Villar, Paco. La Criolla: la puerta dorada del Barrio Chino. Barcelona : Comanegra : Ajuntament de Barcelona, 2017.

Aquesta obra tan documentada, la podreu trobar a la signatura BETNO 8932 Ansiosos/es per llegir-la?

Seguint el rastre de Fuera de la Ley, on ja tractàrem el món marginal i de l’hampa de tot Espanya, vos oferim, aprofundit-hi, i ja entrant en detall en els anys 20 i 30, l’obra La Criolla: la puerta dorada del barrio chino, escrit per Paco Villar, editat en Comanegra.

És una monografía de qualitat sobre La Criolla, un local icònic ubicat a l’anomenat Barri Xino, a Barcelona, exactament al carrer Cid. Va ser una mena de local d’avantguarda, (re)conegut internacionalment, i on coincidien escriptors, polítics, prostitutes, lladregots, turistes, traficants de cocaïna i clients. Un guirigall que va transcendir fronteres estatals i socials. Paco VillarPaco Villar (Barcelona, 1961) és un dels millors especialistes en la història de la ciutat de Barcelona sorgits en les últimes dècades. És autor de dos estudis de referència: un sobre el Barri Xino (La Campana, 1996) i un altre sobre els cafés de Barcelona (La Campana, 2009, i Viena, 2013). Va formar part de l’equip de redactors de la Gran Enciclopèdia de Barcelona (2005-2006) i ha col·laborat en diverses exposicions històriques. Amb La Criolla signa el seu ««tomb al Xino» per a descobrir-nos la seua essència (Informació traduïda literalment, presa de la solapa de La Criolla: la puerta dorada del Barrio Chino) Va ser el far que il·luminava el Barri Xino. De fet, el seu rètol lluminós era, literalment, una de les escasses fonts de llum que aclaria una zona tan llòbrega com els carrers del susdit Barri Xino. És difícil trobar una data de naixement a fenòmens com aquest, però tenim sort, i coneixem, fins i tot, qui batejà amb el nom de Barri Xino aquella zona deprimida.

Casa de dormir Cal Jaume, part de darrere de la Mina, prop de la Criolla, pp. 58-59

Casa de dormir Cal Jaume, part de darrere de la Mina, prop de la Criolla, pp. 58-59

Així, l’acta de naixement del nom del barri la signà el periodista Josep Madrid. Per l’octubre de l’any 1925, en una sèrie de reportatges al setmanari El escándalo, contà l’anècdota sobre com se li va ocórrer aquesta apel·lació. Madrid diu que véu un xinés, venedor ambulant, que anava carregat de collars i de braçalets, i que estigué a punt de caure per xafar una pell de plàtan. Es pregunta el periodista d’on eixia la població xinesa, on vivia i es platejava si aquesta comunitat, a Barcelona, tinguera: “ (…) una desconocida Chinatown, ignorada por los catalanes (…) ¿Por qué no va a ser este nuestro barrio chino? (…) Después tracé mentalment la topografia urbana: el Barrio chino sería la calle del Cid y sus vías adyacentes (…) el pasadizo de la Mina y un trozo de la calle Trencaclaus y tendría por fronteras naturales el Paralelo y la calle del Mediodía”.

Interior de la taverna La Mina (1913), p. 32

Interior de la taverna La Mina (1913), p. 32

El carrer Cid nasqué els anys 30 del segle XIX. Va ser un carrer industrial amb empreses com El Vapor de la Llana, La Fàbrica Rocamora o La Societat Elèctrica Espanyola (primera central elèctrica d’Espanya). Per manca de seguretat, moltes fàbriques foren presa de les flames. A finals del segle XIX, l’activitat industrial havia decaigut, i aquells indrets s’omplien de prostíbuls compartint espai amb delinqüència i habitatges de famílies treballadores humils.

Carrer Perecamps, a la dreta tenim el rètol de Cal Sacristà i, al fons, La Criolla, al carrer Cid pp. 78-79

Carrer Perecamps, a la dreta tenim el rètol de Cal Sacristà i, al fons, La Criolla, al carrer Cid pp. 78-79

Cap als 20 i 30, aquests carrers començaren a veure un canvi d’imatge, s’hi obriren diversos establiments d’esbarjo, destacant d’entre ells, no cal dir-ho, La Criolla. Altres llocs per a alternar foren: La Mina, el Cafè-Concert el Manquet, el Bar Nou o dancing Sacristà (d’Antonio Sacristán, un dels propietaris de la Criolla) o La Taurina. La Criolla fundada l’any 1925, tingué diverses reformes i, del 34 ençà, entrà en una certa decadència. El 1936, arribada la guerra civil, tant el dancing Sacristà, com La Criolla, tancaren les seues portes definitivament. El 1938, durant la Guerra civil, una bomba de l’aviació italiana, que atacava el port de Barcelona, destruí l’edifici on s’havia allotjat el famós local. Malgrat aquest trist final, els seus primers anys foren de glòria, d’una ascendència innegable que va atraure intel·lectuals, classes altes catalanes i d’espanyoles i a muntó de turistes per experimentar i compartir un ambient on es barrejava tot tipus de gent, un lloc de promiscuïtat, de misèria i de novetat.

Interior de La Criolla, des de la perspectiva de la banda de música, p. 74

Interior de La Criolla, des de la perspectiva de l’orquestra, p. 74

Entre altres personatges, hi pul·lulaven Maruja Guerrero, La reina del Barri Xino, prostituta i cocaïnòmana, famosa per la seua bellesa, Rafael Seva, El manquet, qui regentava prostíbuls, obrí el 1904 la taverna, Lluïset, Flor de Otoño, famós transvestit, o José Márquez, possiblement involucrat en afers de delinqüència i de tràfic de dones, conegut com a Pepe el de la Criolla, gerent d’aquest establiment fins que en fundà un altre l’any 1936, Barcelona de Noche, en oberta competència amb la Criolla. Seria abatut al cap d’alguns mesos de l’obertura sense que se’n conega ni l’assassí ni la causa.

Maruja Guerrero, la Reina del Barri Xino, p. 177

Maruja Guerrero, la Reina del Barri Xino, p. 177

El llibre toca altres qüestions com els diferents vessants i efectes de la vida nocturna en aquells carrers, l’homosexualitat i el transvestisme –un dels punts forts de la Criolla-, la droga (cocaïna, sobretot, anomenada la de qualitat com a mandanga chachi), les visites al local de persones importants de l’època com l’actor estatunidenc Fairbanks, el Nobel de literatura Jacinto Benavente o l’actriu Margarida Xirgu.

 Dibuix d'Opisso, a l'àlbum de signatures i de dedicatòries de La Criolla, p. 225

Dibuix d’Opisso, a l’àlbum de signatures i de dedicatòries de
La Criolla, p. 225

L’últim capítol del llibre va dedicat als àlbums de signatures i de dedicatòries de La Criolla. Els amos del local, Antonio Sacristán i Valentí Gabarró, tenien en gran estima aquests llibres i provaven que tothom hi signara. Fins hui en dia, ens ha arribat un d’ells, el corresponent als anys 1930-31. És un document molt interessant que demostra la presència de personalitats destacables en tots els àmbits (a tall d’exemple citem, a més dels ja esmentats, André-Gustave Citröen, Josep Maria de Segarra o Josephine Baker, la Venus d’Eben). Hi ha un total de 784 firmes, 535 dedicatòries i 43 dibuixos, alguns de molt bona execució. El llibre és molt amé i està ben escrit, aprofita bé la documentació –molta de la qual consisteix a testimonis i a reportatges de premsa- i el suport fotogràfic il·lustra molt bé l’ambient. S’entrà en detall en la vida de la Criolla, què va significar, el tipus de clientela, una evolució històrica del carrer, del local. M’agrada en especial el descobriment d’una vibrant, i alhora, desconeguda vida noctàmbula i, aparellada, la vida marginal de transvestits i d’homosexuals, que tenien un lloc on trobar-se i sentir-se còmodes. També m’ha interessat molt el reflex de fenòmens/problemes socials omnipresents com les drogues, la prostitució o la inseguretat als carrers, que l’autor ens serveix amb molt de detall, en forma de crònica fins i tot, reviure-ho i comparar-ho a realitats més properes a nosaltres.   Carles Penya-roja Martínez

Tags: , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,
Comentaris

Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Posts relacionats
Creative Commons License
Biblioteca-Centre Documentació · Museu Valencià d'Etnologia
Corona, 36. 46003 València, ESP T +34 96 388 36 23 / +34 96 388 36 28
biblioteca.etnologia@dival.es